Meditar és aturar-se Parar de fer, de bellugar-se, d'atrafegar-se. Fer-se una mica enrere, quedar-se al marge del món. Al principi, el que experimentem sembla estrany: hi ha una buidor (d'acció, de distracció) i una plenitud (pensaments i sensacions tumultuosos dels quals prenem consciència tot d'una). Hi ha el que trobem a faltar: els nostres punts de referència i coses a fer; i al cap d'un moment apareix l'assossec que prové d'aquesta mancança. Les coses no succeeixen com a "l'exterior", on la ment es troba permanentment aferrada a algun objecte o projecte: actuar, reflexionar sobre un tema concret, distreure l'atenció. En aquesta aparent no-acció de l'experiència meditativa, esmercem temps a habituar-nos-hi, a veurehi una mica més clar. Igual com al quadre. Igual com passem de la llum a l'ombra. Hem entrat dins nostre, de debò. Ho teníem molt a prop, però mai no hi fèiem cap. Més aviat vagarejàvem per fora: en una època d'incitacions desmesurades i de connexions desbocades, el lligam amb nosaltres mateixos en moltes ocasions resta erm. Interioritats abandonadesà Les exterioritats són més fàcils i més abalisades. Mentre que l'experiència meditativa sovint és una terra sense senderes. A l'habitació on medita el filòsof hi ha menys llum, per tant, cal obrir ben bé els ulls. Dins nostre també: hi ha menys evidències i garanties, per això hem d'obrir de bat a bat els ulls de la nostra ment. Pensàvem, esperàvem trobar la calma, el buit. Acostumem a caure en un gran desordre, en el desgavell, en el caos. Aspiràvem a la claredat i hem trobat la confusió. De vegades, meditar ens exposa a l'angoixa, al sofriment, al que ens fa patir i que evitàvem pensant en una altra cosa, atrafegant-nos distrets. Calmar el nerviosisme Que fàcil que semblava, vist des de fora! Ens imaginàvem que seure i tancar els ulls ja era suficient. Doncs no, això només és un inici, un inici indispensable, no n'hi haurà prou. Aleshores? Aleshores caldrà treballar, aprendre a mirar, a quedar-nos així, lleugerament fora del món, asseguts, amb els ulls tancats. Aprendre a deixar aclarir el tumult. La primera etapa que cal franquejar és aquesta: quedar-nos immòbils i silenciosos prou temps perquè Hem entrat dins nostre, de debò. Ho teníem molt a prop, però mai no hi fèiem cap. 16 ù M E D I TA R D I A A D I A una mena de calma ens arribi a embolcallar el xerroteig de la ment, a bastament per començar a veure-hi una mica més clar. Sense forçar, sense voler: altrament reactivaria el desordre. Deixar fer i deixar entrar, des de l'interiorà De vegades, cal esperar molt temps. No podem accelerar aquesta activitat. Ens agradaria, però no: meditar vol temps. Fins i tot hi haurà dies que no passarà res. Vergonyós, oi? I anacrònic, en la nostra època de promeses d'instataneïtat i de garanties de resultats. Els sabers zen són plens d'històries en aquest sentit. Com ara aquesta, en què un alumne demana al mestre: «Mestre, quant de temps em caldrà meditar per assolir la serenitat?». Al cap d'un llarg silenci, el mestre li respon: «Trenta anys». L'alumne queda colpit: «Ufà És una mica massa. I si me'n faig un tip, si treballo moltíssim, de dia i de nit, si no faig altra cosa?». El mestre guarda silenci una llarga estona i acaba etzibant- li: «Llavors, cinquanta anysà». Començar a veure-hi més clar Ens hem aturat, ens hem assegut i hem tancat els ulls. No per dormir, no per descansar, sinó per comprendre: comprendre el que experimentem, aclarir aquest desordre que no és sinó l'eco del món dins nostre. Comprendre que hi ha dues vies: la de la intel·ligència (intervenir, actuar, modelar la realitat amb la voluntat, la lucidesa, els afanys) i la de l'experiència (acollir la realitat tota nua i permetre-li que ens cobreixi, que ens habiti, que ens impregni, en un impuls de deixar-nos anar amb els cinc sentits). En tots dos casos, intel·ligència o ex...