Francesc Vicens Vidal

Mentre que la societat actual ha estès un vel de misteri i tragèdia envers tot allò relacionat amb la mort, en el tradicionari hi trobem les claus per establir una nova relació comprensiva del sentit de la mort en relació amb la vida, assumint l?existència de cicles naturals dels quals som part i amb els quals la humanitat, en moltes cultures i èpoques diverses, ha sabut relacionar-se. Irene i la terra adormida és una aproximació a aquests rituals i el seu sentit profund a través de la música, la paraula i el joc escènic. L?obra parteix d?un paral·lelisme antinòmic que es dóna cada any pel novembre: mentre se sembra i s?enterren les llavors que donaran fruit i flor en els propers mesos, els difunts abandonen el seu lloc sota terra per sortir i tornar a voltar pel món dels vius durant tota una nit, segons la tradició. Aquest doble moviment -la llavor entra i els difunts surten- constitueix el primer alè de l?obra que persegueix les passes d?Irene, una nina difunta que en la Nit de les Ànimes tindrà l?oportunitat de retornar per unes hores al món dels vius.