Vivim en una societat que no ensenya a escriure però que obliga a saber-ne. ¿Com és que després d’anys d’ensenyament, molta gent és incapaç d’escriure una carta o un informe? Aquesta incapacitat, ¿té alguna relació amb el menyspreu que gran part del personal docent manifesta per la literatura? ¿Ès possible que algú millori la qualitat del que escriu sense que millori la qualitat del que llegeix? Davant l’allau de manuals que pretenen reduir l’escriptura a una tècnica, davant la tesi romàntica que redueix l’escriptura al talent, el text es manté com una barreja indestriable d’inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. Ès per això que els millors professors d’escriptura (literària o no) tenen noms com Horaci, Flaubert, Poe o Nabokov. «L’encert fonamental d’Un tramvia anomenat text és que reivindica justament allò que ofereix: plaer, mesura, unitat, ordre, bellesa, oportunitat, coherència, versemblança, escaiença, naturalitat, claredat i precisió». Màrius Serra «Meravellós manual d’escriptura», Melcior Comes