Amb ulls de nen, sembla que els adults van amb presses a tot arreu; sempre sembla que vénen tard d'algun lloc o que arriben tard a alguna banda, perquè els ha faltat temps, hi ha hagut alguna cosa que els ha entretingut o simplement perquè el temps se'ls hi ha escapat de les mans. Als matins, el pare de la nostra protagonista sempre porta pressa i es queixa del temps que es perd. La mare, en canvi, sembla que té temps de sobres, perquè contínuament l'hi dóna per fer les seves coses: «Et dono deu minuts perquè arreglis l'habitació!» La protagonista de la història observa els seus pares en el fer de cada dia, fixant-se en totes les situacions i els llocs en què diuen que han perdut el temps. A ella també li toca aprendre a gestionar i negociar el seu temps. Per tant, es disposa a indagar on va a parar aquest temps perdut irremissiblement, i si hi ha alguna manera de trobar-lo i guardar-lo perquè en el futur mai no n'hi falti. Una història plena d'humor sobre els ritmes de vida i sobre com la dictadura del rellotge regeix les nostres vides.