¿És la llibertat personal ùtal com afirma l'ideal modernù la que confereix a cadascú de nosaltres la seva dignitat individual inalienable, o bé cal reconèixer ùamb els postmoderns de la mort del subjecte o amb els entusiastes dels restauracionismes religiosos del color que siguiù que la flamant llibertat moderna era tan sols una vana, buida, inútil i probablement fins i tot perniciosa ilòlusió? En aquest treball s'ha volgut aprofundir aquesta qüestió a partir de la noció de persona que la teologia trinitària ha anat desenvolupant al llarg dels segles. Lluny de desestimar la llibertat personal com a il·lusió vana, els teòlegs trinitaris s'hi veuen enfrontats inevitablement una i altra vegada, i l'acaben reconeixent com a inseparable de la capacitat d'estimar i, alhora, com a constitutiva del nostre ser imatge de Déu.