Entre el 28 de gener ùdata en què l'Estat francès va obrir la fronteraù i el 10 de febrer de 1939 ùquan les tropes de l'exèrcit franquista controlaren gairebé tots els passos fronterers dels Pirineusù es calcula que al voltant de mig milió de persones van creuar la frontera francoespanyola. Més de la meitat d'aquests refugiats foren retornats, de manera més o menys voluntària, a l'Espanya de Franco. La resta, unes 200.000 persones, van esdevenir exiliats de llarga durada repartits arreu del món, amb França i Mèxic com a principals destinacions. Així doncs, l'hivern de 1939 s'iniciava un dels exilis polítics més remarcables del segle XX. El cas de l'exili republicà és, sens dubte, un objecte d'estudi històric de primer ordre, atès que fou travessat per esdeveniments crucials. A causa de la victòria del feixisme a la Guerra Civil espanyola, els exiliats van haver de suportar ben aviat les polítiques restrictives i poc humanitàries d'unes democràcies europees en crisi ùamb França al capdavantù, van patir l'ocupació nazi de bona part d'Europa durant la Segona Guerra Mundial i van participar activament en la resistència antifeixista en el decurs del conflicte. Posteriorment, van haver d'afrontar, no sense crisis i decepcions profundes, la consolidació de la dictadura del general Franco en el període de la Guerra Freda. El perllongament del règim franquista va suposar un cop molt dur per a les esperances d'una hipotètica tornada. Per contra, van sorgir noves formes d'oposició a l'interior que no sempre coincidien amb els objectius i la cultura política de l'exili republicà. Tot i això, aquest fou un actiu polític i un referent ètic incontestable durant la dictadura i en el procés de derogació del franquisme. En aquest llibre, que conté diferents òptiques disciplinàries, s'hi reuneixen un conjunt de col·laboracions que tracten aspectes ben diversos, els quals evidencien la complexitat política i la riquesa humana i cultural de l'exili republicà.