Poesia escènica VII: La societat i el camí personal aplega tres obres de Joan Brossa que no han estat encara muntades. El compromís social i polític hi és evident, però l'espectador ha de servir-se de la seva imaginació per saber valorar aquestes peces fascinants. A la tragicomèdia El camí (de 1953), un comte ric i vell intenta enganyar tothom, una noia ha de prostituir-se a causa de la seva pobresa i un empleat d'un cinema conta les seves experiències de guerra. Però, per què hi entren dues senyores que no semblen saber quina mena de pel·lícula els agrada? I quin paper hi té la lectura d'una novel·la sobre Simbad? A més a més, cada acte té lloc dins un gènere diferent: pantomima, diàleg sentimental, i melodrama. El ventríloc (de 1953) és, com indica el seu subtítol, una "tragèdia", però la seva essència teatral i filosòfica va més enllà d'aquesta designació. Rosa fuig del casament proposat per David a fi de viure amb Roger, el Ventríloc. Tanmateix, aquests fets es revelen a poc a poc. És més important apreciar l'estètica de les converses i les situacions: els coloms de la Mare; el Ninot del Ventríloc que enfronta amb el seu propietari; i la llum expressada verbalment dins una foscor escènica. Ja hi tinc un peu! (versió definitiva de 1959), una obra descrita per Brossa com a "sainet", conté dues trames clarament separades. Quimet deixa els seus pares i Carme per emprendre un viatge perillós. En una història paral·lela un rei decideix fer hereu del seu reialme el fill que sigui prou valent per anar a rescatar el tresor de "la muntanya alegre". També hi ha un espai per a pallassos, ballarins i un acròbata (que cau d'un trapezi i sembla morir).