Permanència es teixeix des d'una nostàlgia radicalment valenta amb la punyida delicada del floc de neu, des del traç d'algú que escriu amb una marca rosa al pit i que afirma el seu cos obert que estima: «perdre tant / porta irremissiblement la victòria», diu la veu poètica de Castillo Suarez fregant el bell mig del camí que s'enfila per «Empelts», «Entramats Krainer», «Rescloses enderrocades» i «Pastors elèctrics». Del pròleg d'Anna Gas Serra