No hi ha cap cultura que desconegui el riure, no hi ha cap tribu ni cap poble que no l'utilitzi per aplegar-se o per marginar, per aprovar les conductes que tothom aprova o per condemnar les que la comunitat rebutja. Per molt que ningú no en pugui garantir l'eficàcia comunicativa, tant el cinema, el teatre o les novel·les com els acudits i les bromes subministren moments i motius per al riure i el somriure. Tanmateix, els assaigs dedicats a comprendre el fenomen del riure són escassos perquè no és gens fàcil d'explicar-lo. El camp que abraça el riure -la comicitat i l'humor- és tan extens que fa de molt mal limitar: pel que toca a la seva teorització i comprensió general, té lligams amb la filosofia, la medicina, la sociologia i l'antropologia. I quant a la pràctica, es relaciona amb tot un seguit d'activitats que van dels espectacles d'entreteniment a la ironia més intel·ligent, de la paròdia cruel a la facècia més candorosa. Partint d'estudis solvents que fan autoritat, l'assaig Pensant el riure reflexiona sobre la hilaritat recorrent a textos literaris i a acudits populars, sense negligir allò que ens suggereixen les imatges.