El nom de «Països de paper» està relacionat amb la secció que el crític literari Francesc Calafat escriu al «Quadern» dÆ«El País» del País Valencià, titulada «Un país de paraules», pel motiu que resulta atractiva la idea de la literatura entesa en termes de creació de geografies mentals, imaginàries. La ficció i la vida, per què no?, vistes com a mons de paraules. Per què serveix la literatura? Ens fa cap falta per a pensar amb claredat? Com afecta lÆanàlisi literària la nostra actitud social o política? Són preguntes que obertament o indirectament seÆns fan presents. I això per què? Perquè les preguntes més bàsiques, a banda de ser les més complicades, solen ser les més importants. I encara que no sÆelaboren respostes definitives, sí que dirigeixen actituds i orientacions. LÆescriptura és dos en un: lÆescriptura i el seu espill. La literatura sÆalimenta i es regenera en bona part gràcies a la reflexió sobre lÆexperiència estètica. I els comentaristes de llibres són una part del mirall. La crítica en el seu conjunt aspira a ser la consciència de la literatura, perquè públicament assenyala, valora i qüestiona les aportacions dels escriptors. La literatura és el resultat dels jocs o lligams que sÆestableixen entre ella mateixa i els discursos que genera. Segons tots els implicats, és el resultat dÆuna gran conversa. Sovint el diàleg es transforma en xocs de visions i interessos contraposats i de vegades irreconciliables. El contrast és productiu. Qui parla, diu la dita, lÆerra. I, per tant, calen els aclariments. És llavors quan es genera el debat, encara que sovint siga per via implícita.