La prosa lúcida i vivaç de Lluís Figuerola es transforma, en aquest llibre de poemes, en una veu madura expressada preferentment amb un caire més crepuscular. Aquí el passat, present i futur són projeccions mentals i els poemes tenen la mateixa força, amenitat i batec vital quan parla dels records «que s'esvaeixen lentament com les velles fotografies», com quan parla de la mort amb melancolia i espaordiment.