Després dels elogis de la crítica als seus assajos anteriors, Lluís Calvo presenta una obra que parteix del primer meridià. Creuant la capital francesa, traçava un eix cartogràfic que travessava Europa de nord a sud i seguia pel continent africà; per això va ser conegut com el meridià de París, per més que acabés adoptar-se el de Greenwich com a referència universal. Amb aquest pretext, Lluís Calvo crea una màquina d’explicar, tot un exercici d’ironia geogràfica a expenses de la línia recta. En 157 pàgines, dividides en 7 capítols, deambula pels traumes i cicatrius que han deixat en la història les diferents maneres de concebre l’espai. Un traç que travessa els fonaments de la nostra cultura: de la Revolució Francesa als monjos occitans, de la fugida dels combatents republicans al comte Arnau, de la Roca Village a l’art de Pierre Soulages, Joan Ponç i Jean-Luc Godard. I també de Tit Livi a Tiqqun, de Maragall a Baudelaire. I París, és clar. El París resistencialment canalla de la república dels artistes i delinqüents de Montmartre, de les dissidències de l’esperit, i estendard, al mateix temps, del progrés i la Modernitat. El llibre va acompanyat d’un poema inicial de Calvo, d’un de final de Jaume Pons Alorda i d’un epíleg extens de Francesc Gelonch, que repassa i interactua amb les tesis de Calvo. Diu Gelonch, sobre El meridià: "Hi ha un encoratjament o exhortació a l’interrelació impossible però necessària. De fet, Calvo, lliurant-se a temptejar i apreciar sobre el terreny els vasos incomunicants que uneix una simple línia recta, fa una operació clarament romàntica que consisteix en fer aparèixer el paisatge. Cadascuna d’aquestes ruïnes conceptuals i tensions irreconciliables tenen la particularitat que poden ser passejables i l’autor ens les testimonieja. D’aquí que potser la màxima astúcia, intelúligència, refinament o perversitat d’El Meridià de París és quan es gira a parlar de la gent, i del viatge que es fa paisatge i de l’espai abstracte que es torna lloc".