Jean Noël Pancrazi evoca a La senyora Arnoul el temps de la felicitat, la vida de cada dia a Batna, petita població als altiplans de l'Algèria francesa oblidada als confins del desert entre dues ciutats romanes. L'autor hi retroba la seua Arcàdia, un reialme d'olors i de sensacions fràgils. El mainatge s'escapa cada nit mirant per la finestra l'arribada de l'avió de París. Però la innocència s'esquerda. El petit Jean-Noël descobreix amb un veí, a penes menys jove que ell, els primers dolors de l'amor. Al mateix temps, els adults s'agiten, xerren al ritme dels atemptats i de les rotacions dels helicòpters. Batna, la petita ciutat sense importància coneguda només gràcies a una marca de caramels, es converteix en una base de l'aviació francesa que elimina, metòdicament, científicament i sense escrúpols els rebels algerians. Veiem la guerra amb els ulls d'un infant com a Hope and glory, la pel.lícula de John Boorman. Amb una diferència, tanmateix. L'Anglaterra de Boorman ha canviat, però encara existeix. L'Algèria de Pancrazi ha desaparegut per sempre. Amb paraules superbes i imatges punyents com les darreres cançons de l'Édith Piaf. La senyora Arnoul va merèixer el premi Liver Inter, el premi Maurice-Genevoix i el premi Albert Camus.