Vivim en un temps en què la preocupació pels temes mediambientals està derivant cap a una mena de nova religió integrista, fins al punt que són molts els que proclamen els drets de la natura, com si tal cosa fos possible. Hem aixecat un altar a una deessa despietada, la natura, que ens amenaça per boca dels seus acòlits, els ecologistes, amb tota mena de catàstrofes i desgràcies si no seguim les seves lleis. A La natura no té drets, Jaume Grau reflexiona i teoritza sobre la relació de l'home amb la biosfera, i ho fa buscant més la paradoxa que la hipòtesi, més l'efecte sorpresa que no pas la fonamentació sistemàtica, utilitzant tot sovint l'humor i la ironia com a eina d'anàlisi i coneixement.