Aquest llibre és una anàlisi exhaustiva del període constitutiu del pancatalanisme com a moviment cultural, polític i social, entre els anys 1931 i 1939. Concebut al llarg de la Renaixença, a la segona meitat del segle XIX, el terme ôPaïsos Catalansö es consolidà als anys trenta del segle XX i tingué com a motor dÆexpansió lÆEstatut dÆAutonomia assolit pel Principat, que fou lÆimpulsor i el referent per a la resta dels territoris. El govern de la Generalitat de Catalunya, els partits polítics, com ara ERC, la Lliga o UDC, i els moviments associatius nacionalistes, com ara Palestra o la FNEC, foren el model de les relacions amb els sectors pancatalanistes del País Valencià i de les Illes Balears, minoritaris però puixants. Els vincles entre els diferents territoris no foren fàcils i provocaren polèmiques que han arribat gairebé idèntiques fins avui dia: la unitat de la llengua, lÆimperialisme català o el terme a utilitzar per a definir totes les terres de llengua catalana. A partir dÆuna recerca a fons en la premsa nacionalista dÆarreu dels Països Catalans, dÆarxius particulars i dÆuna àmplia bibliografia, hom pot concloure que el pancatalanisme de lÆèpoca republicana establí la primera pedra teòrica i política dÆun moviment que es tallà en sec el 1939 a causa de la instauració de la dictadura franquista. LÆús i lÆacceptació creixent del terme ôPaïsos Catalansö el va situar a poc a poc en un lloc destacat de lÆideari del nacionalisme pancatalà i, als anys seixanta, recuperà protagonisme gràcies a intel·lectuals com ara Joan Fuster.