«Estic desolada i indignada de sentir els homes que repeteixen que les dones volen ser violades i que no els desplau gens de ser forçades, encara que se’n defensin a crits. Perquè no puc creure que obtinguin plaer amb una tal abominació.» A l’arrencada del segle XV, una dona gosa desmuntar els arguments dels homes. D’aquells homes que s’esgargamellen a malparlar de les dones en els seus textos, a veure qui la diu més grossa. Ho fa amb arguments moderns: està convençuda que les dones tenen la mateixa intelúligència que els homes, que poden aprendre qualsevol ciència, que rebutgen la violència sexual i la violència domèstica, que els excessos del poder civil i eclesiàstic —dels homes— s’han de criticar perquè destrossen les societats. Per poder arribar allà on només els està permès als homes, les dones que serveixen d’exemple a Cristina de Pizan es valen de l’astúcia i es transvesteixen d’home, com Flora Tristan es va disfressar de turc per poder entrar al Parlament anglès al segle XIX. La Ciutat de les Dames és una defensa contundent de la igualtat de sexes i dels drets de les dones. En escriure’l Cristina de Pizan demostra tenir coratge, capacitat dialèctica i, sobretot, les idees molt clares. Ès la primera a proclamar, en veu ben alta, que no és no.