La poesia dÆAntonella Anedda sÆha caracteritzat sempre per oferir una mena de mirada amb raigs infrarojos, amb una destresa perceptiva capaÇ dÆil·luminar figures imperceptibles, dÆevocar abséncies i mancances. I també en aquest llibre, tot explicant les tragédies dels migrants que sÆofeguen al Mediterrani o la vida de qui ha de buscar restes de menjar als contenidors de les escombraries, és sobretot a través de poderoses imatges que la poeta italiana ens va anticipant les diferents historiae. Imatges que treuen a la llum el que no volem veure. Al centre del poemari, doncs, podem trobar tot el que sÆha reprimit al llarg de la história dÆOccident, peró ben entreteixit amb incursions en la llengua sarda i altres elaboracions de dol personal. Com si no hi hagués cap diferéncia entre el públic i el privat i lÆangoixa formés part d'un tot. Més enllá de la história, tot i aixó, ens trobem amb la geografia i la geologia. Així, la primera i lÆúltima seccions, que emmarquen el nucli més polític del llibre, estan dedicades a paisatges al mateix temps concrets i metafísics, i als ossos dels morts, que ens recorden que també lÆésser humá pertany a la naturalesa mineral de lÆunivers.