José María Valverde Pacheco (Valencia de Alcántara, 1926-Barcelona, 1996) és una figura destacada de la literatura espanyola de la segona meitat del segle XX, un dels divulgadors d'alta cultura més reconeguts de la postguerra i un dels poetes catòlics més interessants d'aquest període. Professor universitari brillant i home de lletres integral, la seva vocació d'escriptor es va forjar en el model cultural del nacionalcatolicisme. Durant els primers anys de la seva trajectòria va ser un valor cotitzat de la societat cultural controlada pels tentacles de la dictadura. Al llarg dels cinquanta, però, sense deixar de ser fidel a les seves arrels, les va transcendir en un procés que el portaria a esdevenir un dissident intel·lectual contra el règim. L'any 1965 va renunciar a la càtedra d'estètica per solidaritzar-se amb un grup de col·legues expulsats de la universitat, un gest que el va forçar a marxar del país. A partir d'aquest moment, el seu compromís el va aproximar a militar en propostes de radicalitat ideològica. Els darrers anys de la seva vida, retornat a Barcelona, es va convertir en un dels assagistes de referència de les lletres de la democràcia. Durant la seva llarga i fecunda trajectòria com a professor i escriptor, José María Valverde va acumular una quantitat de documentació notable i heterogènia relacionada tant amb la seva literatura com amb la seva biografia intel·lectual. Aquests materials constitueixen el Fons Personal José María Valverde, custodiat pel Centre d'Estudis Històrics Internacionals del Pavelló de la República des del 2001. La vida i l'obra de Valverde es poden reconstruir i analitzar estudiant les vint-i-vuit caixes que constitueixen un fons ben catalogat, que conté des de materials de la prehistòria literària del Valverde poeta dels primers anys quaranta fins als testimonis públics i privats de la repercussió que va provocar la mort d'un dels homes de lletres més respectats de la cultura espanyola de la segona meitat del segle XX. De manuscrits inèdits a contractes editorials, passant per notes de lectura o retalls de premsa, el fons constitueix una invitació per resseguir l'evolució de la cultura espanyola contemporània amb Valverde com a pivot. La correspondència que va mantenir amb figures com Vicente Aleixandre, Pedro Salinas, Juan Ramón Jiménez, José Luis López Aranguren, Ernesto Cardenal, Gabriel Ferrater, Mario Vargas Llosa o Fernando Savater, entre molts altres, són minaret privilegiat per conèixer uns temps opacs en els quals l'expressió lliure de les idees estava proscrita. Especialment emocionant és la reacció admirada dels seus amics i coneguts quan va abandonar la seva càtedra com a manifestació de protesta contra el franquisme. Aquest llibre, que s'obre amb un perfil biogràfic de Valverde, pretén ser un tast per descobrir un fons d'una gran riquesa historiogràfica.