Els poemes d'Enyoro la terra -expressió d'un abassegador simbolisme tel·lúrgic, universal i arrelat alhora- han freqüentat el Cementiri de Sinera de Salvador Espriu i han begut l'aigua d'«Els rius» de Giuseppe Ungaretti. L'un els inspirà el cant a la terra, l'altre els infongué la força vital que, d'una batzegada, abocà Xavier Amorós a la composició d'una poesia llargament meditada. En aquests versos la nostàlgia és sublimada i el record esdevé la catarsi que permet al poeta recuperar l'autèntica identitat. Ho fa despullat de recargolaments literaris, fent servir el parlar del poble, però polint al màxim la claredat expressiva, buscant fins a l'obsessió la contundència del matí¡s, recorrent sovint a la ironia suau, concentrant-ho tot en imatges elementals: l'aigua, les pedres, la vinya, els camins... El lector pot endinsar-se fàcilment en el joc intern dels poemes perquè la seva arquitectura, fermament travada, queda dissimulada per la simplicitat de les paraules.