Els anys teòrics. Arts, literatura i crítica, 1962-1979 analitza dues dècades de la història cultural catalana: específicament literatura i arts -en aquest cas, obrint-se al cinema o les pràctiques conceptuals. És pertinent reunir aquestes disciplines perquè, quan es vol captar la realitat dels temps, cal estar atents a l'emergència de nous corrents i nous interessos, però també a la persistència dels vells. Així, no es poden entendre aquells anys sense la presència influent d'escriptors com Pla o Perucho, i d'artistes consagrats com Tàpies. L'heterogeneïtat i la voluntat reflexiva, teòrica, caracteritza aquella època on conviuen la revolta dels joves i la profunda transformació dels costums i els valors amb l'evolució madurada dels mestres de postguerra. Aquells foren anys d'alliberament, de transformació i de confrontació generacional. També ho van ser de discussió, d'herència, de redescobriment i reactualització, de persistència i de revisió.