Botiflers, traïdors, col·laboracionistes, venuts, franquistes... Aquests són alguns dels càrrecs que es van presentar, en la clandestinitat i l'exili, contra els homes de la revista Destino, a la segona meitat de la dècada dels quaranta del segle passat. Van ser anys d'una autèntica batalla cultural contra Josep Pla, Manuel Brunet, Ignacio Agustí, Joan Estelrich, Joan Teixidor i, en menor mesura, Josep Vergés, Néstor Luján o Guillermo Díaz-Plaja, que encarnaven, a ulls de l'antifranquisme, la figura del col·laboracionista català amb la dictadura feixista espanyola, a imatge del model francès dels anys 1940-1944. Darrere, per., de les acusacions personalitzades, la batalla cultural tenia una altra dimensió: la denúncia de l'intent de Destino i dels seus homes d'espanyolitzar el sistema cultural-intel·lectual català i les maneres de veure el món en aquells anys. Tot plegat desembocava en una conclusió gairebé definitiva: Destino i els seus homes no eren altra cosa que una potent proposta del franquisme indígena per suplantar la cultura nacional catalana (i els discursos intel·lectuals que l'acompanyaven) per un sistema espanyolitzat i subaltern.