Entre finals dels anys cinquanta i principis dels setanta la població a Espanya va créixer com mai no ho havia fet. A aquesta explosió de natalitat se la va anomenar la generació del baby-boom. En aquella època, el naixement de catorze milions de nenes i nens va treure de l'ensopiment i la tristesa la societat, va alterar la piràmide de la població fins a capgirar moltes estructures del franquisme, com la mateixa educació, i després va ser un dels reactius de la vacil·lant democràcia: l'any 1985 més de la meitat dels habitants de l'estat tenien menys de trenta anys.Ara, amb bona part dels seus membres al llindar de la jubilació, la generació del baby-boom encara és la que manté la depauperada bossa que paga les pensions, i la que haurà de suportar, treballant fins a l'extenuació, l'insostenible model protector de la Seguretat Social.En aquesta cruïlla vital col·lectiva, la crisi de la Covid-19 ha situat a la vora del precipici els avui anomenats (amb un cert to despectiu) boomers.